Un tema que defineix el treball d’Albert Macaya (Reus, 1961) és la recerca de la identitat en el món contemporani. L’autor treballa extensament la idea de la construcció del coneixement i de la identitat.

Les recents instal·lacions que ha realitzat Ester Ferrando (Reus, 1972) són una provocació perquè l’espectador, en un exercici d’introspecció, reflexioni sobre alguns aspectes de la vida quotidiana.

La trajectòria artística d’Antonio Alcàsser (Tírig, 1963) s’inicia en el món del gravat, i ha anat evolucionant cap a la pintura, amb l’ús de noves tècniques a través de les quals crea un llenguatge propi per comunicar-se amb l’espectador.

La pintura de Kribi Heral (Biar, Alacant, 1967) sosté un difícil equilibri entre el caos i l’ordre, la llibertat i el control i, al mateix temps, deixa entreveure una línia tragicòmica que no disminueix el grau d’espontaneïtat de les seves obres.

El treball de Joaquim Chancho (Riudoms, 1943) s’emmarca en unes coordenades entre les quals s’ha mogut amb llibertat: abstracció, geometria, acció dins la pintura, seqüencialitat i processos reiteratius però oberts. En la majoria de sèries ha optat per la limitació del color al blanc i el negre; en altres, afegint-hi el vermell o el terra.

Premi Julio Antonio d'Escultura i Premi Tapiró de Pintura

Homenatge a Sarajevo és una narració visual en la qual Jaume Solé (Valls, 1943-2011) representa de manera crítica els horrors d’un esdeveniment històric com va ser la Guerra dels Balcans i, en concret, el setge de la ciutat de Sarajevo (1992-1995).

La llarga projecció artística de Mariano Rubio (Calataiud, 1926) es caracteritza per l’absoluta coherència que sorgeix de la seva adscripció als ideals renaixentistes aplicats plenament a l’art, no només en la producció pictòrica i gràfica, sinó en la tasca com a docent i, també, en l’àmplia tasca com a estudiós de l’art gràfic.

La democratització del sistema polític que facilità el desenvolupament artístic intern i les relacions internacionals, així com la intensa comercialització del fenomen artístic, propiciaren, als anys vuitanta, un fort desenvolupament de les arts plàstiques. Tot i això, a la darrera dècada del segle l’entusiasme va decaure, però no el treball i la qualitat dels artistes.

El món de Gonzalo Lindín (Oviedo, 1920 – Tarragona, 1999) queda recollit en una esplèndida obra rica en colors i formes que configuren el llenguatge propi de l’artista.