Terraplena

Desig

El vent de llevant em va portar a trobar la clau que obria la porta de tot plegat després d'una migdiada, extraure de l'entorn objectes per inventariar un espai, entorn, el lloc, no lloc. La solemnitat de l'església i com a guarda el xiprer solitàri  a tocar del cementiri. El nínxol número setze guardava un niu d'una parella d'amants desconeguts de bellesa ramificada. La serp no era pecat, és un rèptil fugisser a la recerca de la dona que mirava per la finestra l'horitzó ovalat. El buit no existeix la terra està plena d'objectes, records, fins i tot deixalles que conformen la suma de la plenitud perduda en el temps. El meu desig és que no descobriu res, només cal que reconeixeu quelcom, així soc jo, i potser també vosaltres.

Un joc de paraules, murmuri

Buscar paraules i haver d'imaginar la manera de com descriure-les amb imatges representava tot un repte, se'm presentava el doble sentit, una sinonímia entre mots i fotografies. Però un cop vaig ser a Marmellar els meus dubtes es van esvair. Tot passejant per les runes del que va ser un poble habitat, ensopegava amb algunes i d'altres eren elles les que s'entropessaven amb mi. I aquí teniu el treball dels racons que vaig trobar alhora que ells em van trobar a mi. Queden les pedres amuntegades d'un llogarret que va ser, que encara existeix i amb elles les vides que es van viure entre parets, amb el murmuri llunyà dels seus habitants.

Marmellar em connecta amb els ancestres. No perquè la nostra família ho fos, sinó perquè tots tenim un poble abandonat en el nostre imaginari.

Aquells llocs que van ser habitats per humans, i en els quals ja no hi queden més que pedres i fustes corcades; senyals de la seva existència, però que els podem imaginar vius, amb canalla corrent pels carrers, padrines prenent la fresca i l'aire de la festa major després del ball.

Ara a Marmellar hi ha vida, sense persones.  

Hi ha qui encara hi busca esperits. Jo prefereixo retrobar-me amb els nostres ancestres, des de la meva ànima i a través les llums suaus que acompanyen la natura. 

Marmellar, 2024

Els murs que es mantenen en peu dibuixen la planta del nucli de Marmellar. Tan sols s'observa una coberta. L'abundant vegetació esborra camps i camins que es mouen sinuosament. Les línies elèctriques, de gran rectitud, travessen la massa boscosa. 

Marmellar, 1994

La vegetació s'aclareix i dona pas a tímids camps de conreu. Es veuen algunes cobertes sobre les construccions.
 

Marmellar, 1956

Tot el voltant del nucli són camps de conreu, que s'estructuren amb marges de pedra seca que aterrassen el terreny. Es llegeix clarament la topografia del lloc, els camins i les cases del nucli.

I és aquí on apareix la gent, la pagesia, el poble!

Amb aquesta lectura del territori, que retrocedeix en el temps, es pretén reconstruir el poble de Marmellar, tornar-lo a omplir de vida, perquè un poble és la seva gent.

"Els arbres, amb les seves branques esteses com braços protectors, cobreixen el poble amb una ombra tranquil·la. Les flors silvestres creixen entre les esquerdes de les parets, aportant un toc de color i esperança a un lloc oblidat. El cant dels ocells ressona en l’aire, com una melodia antiga, recordant-nos que, malgrat tot, la natura sempre troba una manera de renéixer.

En el camí del desig, on el vent xiula secrets, Marmellar es desperta, entre el dol i l’oblit. Cases buides, grafit i sutge, testimonis muts d’un passat que es fon amb la terra i el cel blau.

Setze i disset, números del cementiri, on reposen històries de vides esvaïdes. Guadalupe i Hermenegild, noms de nens que jugaven, ara només queda el silenci, el record d’un temps passat"

Miquel i Gerard

Sovint, quan pensem en despoblament ho fem en termes com: runes, abandonament, passat, solitud..., que no ens condueixen cap a un futur esperançador. Però si en comptes de parlar de pobles abandonats parlem de pobles per repoblar, si en comptes de dir terra buida, diem terra plena, tot comença a tenir un altre sentit.

Quan vaig visitar Marmellar per primera vegada, vaig sentir que era un poble que pot tornar a ser viu. La terra i el verd que embolcallen la vila dins d’un paisatge silenciós, van atrapar la meva mirada.

Vaig decidir passar a l’acció combinant una mateixa fotografia amb paraules diferents. El resultat va ser un joc de negatius i positius, que em van fer reflexionar sobre la importància del text i la imatge, en la construcció de la història passada, present i futura dels pobles per repoblar.

A priori, podria semblar que els camins que porten a un lloc són els mateixos per tothom. 

Aquest treball proposa un passeig pel poble de Marmellar, on fent camí, s'entrellacen la mirada d'aquell qui hi arriba per primera vegada i la d'aquell qui se'n va deixant enrere part del seu passat.

Fer camí, i desfer-lo per tornar. Fer camí, desfer-lo, i mirar enrere per no tornar.