Núria Güell. La Feria de las Flores

05/07/2024 – 29/09/2024

El caràcter crític amagat de l’art sota règims repressius, que generalment es manifesta de manera al·legòrica o simbòlica, no necessita explicació per als que comparteixen aquesta repressió; tanmateix, el públic que hi ha per fora d’aquest univers vigilat necessitarà una guia.  

[Martha Rosler]

Núria Güell entén el seu paper d’artista com una confrontació amb el context social i polític en què presenta els projectes. A través de la seva pràctica investiga, tan instintiva com rigorosament analítica, els límits imposats per les institucions i normalitzats pel poder. Du a terme els seus projectes qüestionant les contradiccions, les explotacions i les exclusions mitjançant les quals aquest poder s’exerceix i es manté. 

El vídeo La feria de las flores, realitzat entre els anys 2015 i 2016, presenta una sèrie de visites guiades a unes obres de Fernando Botero conservades al Museu d’Antioquia a Medellín. Les seves protagonistes són unes guies atípiques: joves d’entre 12 i 17 anys, víctimes d’explotació sexual.

Convidada pel Museu d’Antioquia a desenvolupar un projecte sobre la violència contra el cos de la dona, Núria Güell investiga el context i se centra en un negoci que aleshores anava en augment: la compravenda de menors verges per part de proxenetes a clients, majoritàriament estrangers, que paguen per abusar de les menors.

En les darreres dècades, Medellín ha anat promovent una transformació per posicionar-se com a destinació turística d’interès cultural. Dins d’aquest pla, el Museu de Antioquia té un paper destacat per aconseguir-ho, gràcies al valor de la seva col·lecció i a la generosa donació en obres i recursos per part de Fernando Botero, figura emblemàtica de l’art colombià. Però, paral·lelament a l’auge del turisme cultural, s’ha constatat un creixent turisme sexual constituït per depredadors estrangers que van a la ciutat cercant menors verges que la delinqüència local ofereix a través de catàlegs amb fotos, edats i preus. En una altra part del mateix projecte, Güell va contractar un infiltrat perquè es fes passar per un potencial client que volia anar-se’n al llit pagant amb menors verges. Aquesta acció revela l’abundància de l’oferta i la facilitat per obtenir-ho.

Per produir aquest vídeo, l’artista va estar treballant amb una associació que s’ocupa d’assistir les víctimes d’aquests abusos. Hi entaula un diàleg i els proposa guiar els visitants del museu comentant i explicant les obres de Botero. Les interpretacions d’aquestes guies enllacen el que es veu a les obres amb les experiències que els ha tocat viure. Les seves lectures s’allunyen de la suposada objectivitat científica de la història de l’art i dels relats que esperem de la mediació cultural als museus. Però les seves aportacions no resulten inversemblants, ja que moltes de les pintures de Botero evidencien clarament una visió masclista i patriarcal en què la dona es veu clarament relegada a una posició subalterna respecte a l’home.

La pràctica de Núria Güell emfatitza la importància de qüestionar els límits del que assumim com a normalitzat per educació o per context. Insta a aportar nous relats que donin cabuda a veus silenciades i allunyades de l’audiència de l’art. Com podem escoltar els qui no tenen la possibilitat de parlar? Quin és el paper del museu en la seva funció de custodiar, però també de promoure, la cultura? Com n’és de decisiva la posició (de gènere, racial, econòmica, etc.) des de la qual es produeix i s’interpreta la cultura? Segons el filòsof Pierre Bourdieu, “un pensament veritablement crític ha de començar amb una crítica dels fonaments econòmics i socials del mateix pensament crític”. Per això mateix, una part fonamental dels projectes de Núria Güell neix del treball amb col·lectius en risc d’exclusió i associacions arrelades al territori, a través de tallers i diàlegs permanents. És aquí on l’artista formula les preguntes incòmodes, escolta i qüestiona les mateixes institucions en què la seva obra circula.

Núria Güell està convençuda que “no hi pot haver una cultura crítica sense una crítica de la cultura”. De “La feria de las flores” i altres molts dels seus projectes n’afloren altres lectures possibles del que tenim a mà, capaces d’enriquir no només i no tant la història de l’art, sinó de fer una mica més inclusiu el món en què vivim.