Cristina Garrido. "Boothworks"

Com ens canvia la percepció segons si ens trobem en un estudi, en un museu, en una galeria o en una fira? Quins elements concorren a modificar la nostra experiència?

Boothworks, de Cristina Garrido (Madrid, 1986), és un projecte que explora la relació de l’art contemporani amb les fires. Ho fa de manera irònica i mordaç, i planteja preguntes que concerneixen qualsevol espectador.

A través de recursos com l’apropiacionisme i l’arqueologia, Cristina Garrido investiga les fires i els elements retòrics que acompanyen i emmarquen les obres d’art. Les seves propostes, dos vídeos i una sèrie d’obres sobre paper, proposen una manipulació explícita dels materials recopilats, de manera que evidencien els mecanismes que influeixen en la percepció de l’espectador.

Un estand de fira replet d’obres d’autors diferents esdevé una obra d’art per se, com si es tractés d’una pintura o un tapís. Una veu en off i una guia professional ens proposen un relat convincent sobre el que veiem. En els seus collages, el muntatge d’imatges desplaça contextos aparentment antagònics; mentre que els seus vídeos, també construïts com a collages de referències i material preexistents, emfatitzen el llenguatge específic de l’art contemporani, el qual valida i, juntament amb el lloc que les acull, influencia la nostra lectura.

Sembla que Cristina Garrido ens adverteix que la cultura no es pot aprofitar mitjançant una simple transmissió. I, potser encara més important, que en temps cada vegada més ràpids i amb una oferta cada cop més àmplia, és fàcil confondre el coneixement (que requereix un diàleg lent i profund amb l’alteritat, tan substancial a qualsevol obra d’art) amb el reconeixement (que és ràpid i superficial, s’activa amb un cop d’ull i una atenció llampec, la que dura just escoltar “una cosa que ens sona”).

Les obres d’aquesta exposició posen l’accent, precisament, evidenciats de manera paròdica, en els mecanismes que determinen la nostra percepció i que, moltes vegades, passen desapercebuts.

En presentar aquestes obres a les sales d’un museu, així com en els seus collages els estands de fira s’instal·len sense cap modificació en grans centres d’art (reconeixibles per la seva arquitectura), Garrido inevitablement qüestiona el paper de la institució i ens permet formular preguntes rellevants, les que potser podran salvar-nos de ser espectadors passius, és a dir, mers consumidors de cultura.

Quina relació s’estableix entre els museus i el mercat? Davant de la proliferació i acceleració de l’oferta cultural actual, què ens poden oferir les institucions públiques?

Francesco Giaveri