La maqueta del Monument als Herois de 1811 és el treball definitiu a partir del qual s’havia d’erigir el monument que actualment trobem a la rambla Nova de Tarragona. Per problemes pressupostaris Julio Antonio va haver d’allargar en el temps l’execució de l’escultura i no la va poder projectar en la mida monumental que té en l’actualitat. Malauradament, l’escultor va morir l’any 1919 sense veure l’escultura col·locada al seu emplaçament i va ser el seu amic i deixeble Enrique Lorenzo Salazar qui va projectar l’escultura segons el model original de Julio Antonio l’any 1921.

La col·locació de l’escultura a la rambla Nova de Tarragona tampoc va estar exempta de controvèrsia. El conjunt escultòric de Julio Antonio, de gran modernitat, presentava tres figures nues, una representació poc usual per a un monument públic de l’època. Aquest fet va suscitar un rebuig per a la col·locació de l’escultura a la Rambla i molts detractors van considerar que havia d’estar amagada en algun edifici públic de la ciutat. L’escultura va estar custodiada al Museu Arqueològic de Tarragona, que es trobava a la plaça de la Font, i no va ser fins el 24 de setembre de 1931, sota el govern de la II República, que fou inaugurat a la Rambla en un gran acte ple d’autoritats i ciutadans per retre un homenatge als herois del 1811, però també a l’escultor Julio Antonio.

El Monument als Herois de 1811 va ser el projecte al qual Julio Antonio va dedicar més esforços. Van ser diversos els esbossos que va realitzar fins aconseguir arribar al conjunt que coneixem, sempre fidel a una estructura en la qual figuressin uns quants personatges, al voltant d’una figura central.

Un cop realitzats els estudis i esbossos, decidí que en la seva maqueta final apostaria per ressaltar l’heroisme dels cossos dels personatges, desfer-se d’elements superflus i retornar a l’esperit més clàssic i mediterrani propi de les obres noucentistes. 

Tres figures nues sorgeixen d’una base rugosa que no ha estat acabada de polir, com si es tractés d’un munt de fang o una roca, al més pur estil de Rodin o de Miquel Àngel, que contrasta amb els cossos delicadament modelats de les figures.

La figura femenina central, símbol de la ciutat de Tarragona, s’erigeix en una actitud ferma, impertorbable, amb la mirada fixa en l’horitzó. Julio Antonio, conscient de la important relació de Tarragona amb el món romà, s’inspira en les fonts clàssiques per concebre la seva escultura. Així, podem reconèixer en el tractament del cos de la figura de Tarragona una semblança amb la Venus de l’Esquilí, o en el hieratisme de l’expressió del seu rostre i en el tractament dels cabells certa inspiració en l’escultura arcaica de l’Auriga de Delfos.

Tarragona sosté amb els seus braços el cos sense vida de l’heroi mort, representant de tots aquells que van lluitar per defensar la ciutat durant la Guerra del Francès o Guerra de la Independència. Julio Antonio idealitza els cossos d’aquests personatges. La musculatura de l’heroi mort encara es manté tensa i contrasta amb la caiguda del seu braç dret, desproveït de força, inert. El tractament d’aquesta figura ens recorda a la Pietat Palestrina, obra de Miquel Àngel, escultor admirat per Julio Antonio, les escultures del qual va poder conèixer de ben a prop durant el seu viatge per Itàlia.

Finalment, als peus de Tarragona, ferit, es troba un altre heroi. Amb el cap inclinat cap un costat i endarrere té els llavis entreoberts i el front arrufat en senyal de dolor.

Les mans de l’heroi ferit són un element molt important dins del monument. Julio Antonio es va fer un motlle de les seves mans i va deixar una empremta pròpia que atorga més realisme al monument. Amb la mà dreta sosté un punyal, l’únic símbol bèl·lic de l’escultura que Julio Antonio justifica amb les paraules següents:

"Aunque la espada no sea de la época de la Independencia la he colocado para poner más belleza y al propio tiempo como símbolo de la guerra y para añadir majestad la he hecho más vigorosa." 

El Monument als Herois de 1811 s’ha convertit en un símbol per a la ciutat de Tarragona, una obra simbòlica, però alhora senzilla i dominada per un ideal de bellesa i harmonia, present en tots els afers de la ciutat des del seu enclavament a la Rambla Nova.