Josep Royo. Una forma oberta que cau a pes

Restituir Royo

Josep Royo (Barcelona, 1945) ha estat reconegut com l’artista tèxtil que va fabricar una sèrie d’obres monumentals per a Joan Miró: els tapissos de Tarragona (1970 i 1972), del World Trade Center de Nova York (1974), de la National Gallery of Art de Washington (1977), de la Fundació Joan Miró de Barcelona (1979), de la Fundació La Caixa (1980) i de la Fondation Maeght de Saint-Paul de Vence (1980). Tones de llana sortides, en gran part, de l’antiga Farinera situada a tocar del Port de Tarragona.

Royo havia col·laborat en la realització dels anomenats sobreteixims entre 1972 i 1973, les obres en què Miró posa en escena una nova versió de l’assassinat de la pintura. Si bé les col·laboracions de Royo eren de caràcter tècnic, el que ell hi aportava era una empatia absoluta amb els materials de la manufactura tèxtil. Un coneixement après a la Casa Aymat de Sant Cugat del Vallès, on s’havia format i treballat des de ben jove. En les col·laboracions amb Antoni Tàpies encara hi trobarem una aplicació més radical del llegat del tapís. Ara al servei d’una obra obsessionada per la pàtina de l'objecte i la condició dúctil del tèxtil, com l'Armari de 1973, ple de roba vella amuntegada en desordre.

En paral·lel a les col·laboracions, Royo mantingué una activitat pròpia ben prolífica. Exposà a la Galeria Joan Gaspar (1972), a la Maeght de Barcelona (entre 1975 i 1986), a la Martha Jackson de Nova York (1979) i a l’Eva Cohon de Chicago (1982), entre d’altres. Mostres que el van situar com un dels referents indiscutibles de l’Escola Catalana del Tapís, una tendència en què s’inscrivien altres noms com Josep Grau-Garriga, Maria Teresa Codina, Dolors Oromí, Aurèlia Muñoz, Maria Assumpció Raventós i Carles Delclaux. Però la consideració del tapís com un gènere menor, una concepció moderna de la història de l’art que margina els sabers tècnics, tot plegat sumat a les dificultats de conservació del tèxtil, han esborrat del mapa artistes com Royo.

Aquesta exposició produïda pel Museu d’Art Modern de Tarragona vol recuperar el llegat d’una obra que, vista retrospectivament, situa a Royo com algú que va absorbir les innovacions de l’escultura moderna. Sobretot la dels anys 1960 i 1970, en què cal recordar els feltres de Robert Morris, les teles índies de Robert Rauschenberg o les formes toves de Magdalena Abakanowicz. També hi van influir les evolucions de la pintura que Joan Miró va liderar —i de les quals Royo va ser testimoni directe— o les experiències de la pintura expandida atribuïdes a Claude Viallat.

El resultat va ser una obra radical i sensual, que revivia la tradició del tapís i el situava en l’esfera de l’art contemporani. Després, de sobte, vingué l’oblit. Per això, dur a terme aquest exercici de restitució amb un autor com Royo no resulta fàcil. Perquè desconeixem la localització de molts dels seus tapissos i perquè altres s’han malmès. No obstant això, una recerca de gairebé dos anys ens ha permès aplegar un conjunt prou significatiu. Amb el que s’ha recuperat —tapissos, obra sobre paper i documents—, podem traçar un itinerari que ens transporta de 1963 a 1988. Un corpus d’obres prou genuïnes per considerar Royo un autor amb nom propi. Ara, però, sense necessitat d’associar-lo al d’altres.

Carles Guerra