Ethel Martí. La remor del silenci

Amagada en el seu estudi, amagada, amb el soroll del seu silenci, amb el seu so, que sembla que costi arribar fins a la butaca atrotinada davant del cavallet, emmurallada, atrinxerada darrere de desenes d'obres apilades, en ordre, seleccionades, cuidades sobre una catifa freqüentment anyil, tacada fins a l'infinit, una estora de pigment blau Montserrat que apaivaga els passos. Ethel Martí fa anys que treballa en solitari, envoltada del seu paisatge, retratant els seus amics, de vegades frenèticament, en un afany de recollir el seu entorn, els seus paisatges i els seus amics, d'atresorar, per conviure amb ells, per a un bon portar.

Ho fa per conviure amb el seu entorn, amb els seus voltants, però en realitat, o això ens sembla, està fent un autoretrat, s'està pintant a si mateixa relacionant-se amb els altres, no a l'inrevés. La seva família pictòrica és ella mateixa, molt precisa unes vegades, tot just esbossada unes altres. S'ha parlat abundantment de la pràctica pictòrica del self. En el cas de la nostra pintora, es tracta no del yourself, sinó del herself. Del si mateix femení. Completament femení. La relació pictòrica amb l'entorn, amb la cara de l'entorn, és aquesta visió de món (que de vegades ens sembla una visió de món atònita), de si mateixa a través dels altres. Ja hi ha molta literatura sobre el retrat com a autoretrat, però en el cas de la nostra pintora hi ha una clara intenció (subjacent, potser) de pintar-se a si mateixa com a reflex del que passa al seu voltant, del que està passant. Els seus personatges són aquest reflex. Són persones, evidentment, però dedicades a descriure ella mateixa, a agradar o no, però per descomptat a manifestar-se, a fer-se visibles, a demostrar.

Tinc al costat dels meus llibres un retrat preciós de l'artista, dels anys setanta, que va pertànyer als meus pares. Es tracta del retrat d'una dona, aparentment darrere d'una finestra, més reixa que finestra, molt empastat, molt de l'època. Probablement es tractava d'un exercici sobre la solitud, o el tancament o ves a saber. Però és un retrat profundament autobiogràfic. Molt dibuixat però aprofitant el fons empastat (ocres, groc real, verd bufeta) per rescatar una unitat, la idea d'aquesta unitat. Una dona, atònita.

Ja fa vint-i-cinc anys, i després de la inauguració del MACBA, que es van organitzar unes converses sobre la crítica d'art de la mà de Glòria Picazo, Manel Clot, Juan Vicente Aliaga i altres crítics. L'artista i promotor cultural Jean-Christophe Ammann, en un text recollit per Manel Clot, ens sorprèn d'entrada amb l'afirmació que ja (llavors, el 1995) "no hi ha estil". Després de "l'extinció de les tendències" (esplèndida afirmació), "l'artista [...] ha de buscar en el self, en la biografia col·lectiva. Si els artistes treballen en el seu propi self [...] també estan treballant en la biografia col·lectiva".

En aquells anys, a punt d'acabar el segle, quedava molt enrere la por de la publicitat de vint-i-cinc anys abans, del terror de la tecnologia, de la sorpresa de l'art pop, de l'Estampa Popular (exemple patri), la revulsió contra l'entorn purament pictòric de l'obra d'art. A Espanya hi havia un candor que sembla que va venir a solucionar aquestes qüestions bastant bé. Els dissenyadors gràfics, els diferents "equips" (Crònica, Realitat, 57), semblaven dedicats a espantar els fragors d'un passat una mica massa de Goya, un vent, no tan ferotge, que anava bufant des del Guadarrama fins a les falçs del Xúquer o des del cap de Creus fins al carrer de Consell de Cent. Però no va passar res. Res greu, vull dir, i sí que hi va haver diversos moments de glòria, encara que una mica incerta o almenys tímida, però glòria al cap i a la fi. Els pintors van continuar pintant, força ferotgement a partir de 1980, convivint amb els minimals i els geomètrics, molts massa entregats a la causa, però sense fer-se un embolic entre els procediments i les seves conseqüències, com passa moltes vegades.

Ethel Martí havia estudiat a l'emèrita Escola d'Arts i Oficis de Tarragona amb Saumells, amb Gonzalo Lindín i amb Magda Folch. Després va estudiar a l'Escola Massana de la plaça de la Gardunya de Barcelona fins que va marxar a viure als Estats Units i posteriorment al Canadà, molt jove, i va tornar a la Península a la meitat dels setanta. Els fragorosos i tremends setanta. És a la fi d'aquesta dècada quan amb la seva família s'instal·la a Eivissa, una Eivissa lluminosa, de sols estridents i freds de les matinades d'hivern, encara sense discoteques esgarrifoses ni top models baixant dels iots, una illa amb molts gossos i molts nens i moltes ganes de pintar. L'Eivissa, encara, d'Elmyr de Hory, de Carl van der Voort, d'Ivan Spence, de Will Faber, on també havien pintat Pancho Cossío fugint, suposem, de les seves vel·leïtats falangistes, Ewin Bechtold i Egon Neubauer. Hi coneix, i els freqüenta, Leopoldo Irrigible, Rafael Tur Costa i Will Faber, Chula Ross i Ramón Sánchez, molts veïns seus, que "viuen en art", contribueixen al despertar a la ciutat provinciana i una mica colonial, organitzen cinefòrums, exposicions, performances. Ethel treballa al Museu d'Art Contemporani de Dalt Vila i col·labora en les històriques i nombroses edicions d'Eivissa Graphic, al costat del mateix Irrigible i Daniel Giralt Miracle. Pinta, té un quart fill i és feliç. Eivissa li aporta, i no és un tòpic, aquest blau intens, pigment pur, i una mena de lluminositat tenyida d'ocre i mangra, la seva paleta preferida. I es desenvolupa, creix, madura.

Ethel Martí busca incansablement entre els objectes abandonats, entre les restes d'aquesta civilització que solem anomenar civilitzada. Durant anys ha furgat, sorpresa, en fàbriques abandonades, masies deshabitades, botigues a punt de finir, ha recollit objectes, se n'ha apropiat, així com de les mil imatges d'altres dones que, com ella, han descrit el seu voltant admirablement, amb una pinzellada solta, frenètica moltes vegades, amb una inquietud mai descriptiva, sinó francament referencial. Per això adorna els seus personatges, els cobreix amb un barret, els afegeix o els treu misteri, s'ho furta.

En l'obra d'Ethel Martí hi ha una mena d'apropiacionisme inconscient que es nodreix (nodrir no està renyit amb apropiar-se, sinó tot el contrari) d'imatges prèvies, retratades, dels seus tòtems (també dels seus tabús), però que reflecteixen el seu jo, el seu self, que obviant el purament decoratiu prescindeix d'això, precisament, i retrata el seu "si mateixa" en un entorn ple de referències. Ethel Martí no es disfressa d'ella mateixa ni ho fa amb els seus personatges. Retrata, de vegades molt precisament, una imatge especular en un entorn molt referenciat. Els seus paisatges interiors són precisament això. El seu espai abastat, els seus mobles, les seves escales. El seu entorn, blau, ocre i mangra, visitat de cara i de perfil. Descrit, encara que de tant en tant estigui simplement insinuat. Anys de pelegrinatge entre els amics i les seves llums, mai les seves ombres, de malbaratar amor pels altres, devoció a vegades. Amb calma i amb voluptuositat.

Manuel Allué