Sense títol

Un tema que defineix el treball d’Albert Macaya (Reus, 1961) és la recerca de la identitat en el món contemporani. L’autor treballa extensament la idea de la construcció del coneixement i de la identitat.

La seva trajectòria artística, després d’una etapa en la qual es dedicà a la pintura, el porta a treballar amb l’escultura per ser un terreny “que té més possibilitats per relacionar-se amb l’espai, de fer l’impasse cap a la instal·lació: fer passar el visitant a través de les peces, fer que se senti involucrat”, segons expressa ell mateix.

La seva obra escultòrica es mou en el terreny de les instal·lacions i la seva constant és la no-perdurabilitat. L’artista construeix les obres a partir de filferros, cristalls, branquillons, fulles o paper, entre altres materials. Es pot veure en el procés d’elaboració la unió entre els diferents elements que, de la mateixa manera que l’home, sedimenten una manera de comprendre i de viure el món.

En aquesta obra, S/T (2000), Macaya juga amb la corporeïtat tènue, fràgil i l’ombra lluminosa que genera l’obra mateixa; també planteja una nova visió dels espais buits i plens. Davant de l’obra, hom té la sensació d’haver de contenir l’alè mentre recorre amb els ulls cadascuna de les unions que formen els filferros. Amb la contemplació de l’equilibri, la serenitat i la lleugeresa del conjunt ens adonem de la fragilitat i, al mateix temps, de la seva agressivitat. Dues siluetes anònimes i asexuades, incompletes i en constant creixement són embolcallades per vidres esquinçats que tenen una doble dualitat, aïllar les figures i simbolitzar aquells agents externs que fereixen els individus però que, en definitiva, són necessaris per al seu creixement personal.

Aquesta referència al creixement orgànic, a la idea de desenvolupar-nos a través de successives bifurcacions i connexions, com els filferros disseminats per l’espai, també fa referència al creixement personal a través de les nostres tries i posant en relació idees, intuïcions, fets i trobades.