Julio Antonio. Escultor
“Julio Antonio era un joven escultor muy bien dotado por la naturaleza. Creo que era de Tarragona, y tenía el tipo de un romano. Era un hombre de fortuna: en la vida todo le había salido bien, y abusaba un poco de su suerte y de sus condiciones. Julio Antonio tenia grandes facultades para su oficio y era capaz de hacer bustos magníficos con una gran expresión.”
Amb aquestes paraules resumeix Pío Baroja el que va ser la vida de Julio Antonio, una vida curta d’uns 30 anys caracteritzats per una gran producció artística i el seu amor a l’art.
“Un joven moreno que posaba sus ojos sobre las líneas que yo trazaba con el carbón. Su rostro era hermoso, de color aceitunado, la boca grande y sensual, ambiciosa de vida, la nariz aguileña y sus manos, fuertes de creador.” (Victorio Macho)
Julio Antonio o Antonio Rodríguez Hernández neix a Móra d’Ebre el 1889, i deixa entreveure des de ben petit la seva vocació per l’art, especialment pel dibuix i l’escultura.
La seva formació s’inicia al seu poble natal, de la mà del mestre Lluís Vinyes Viñales, que l’introduí en el món del dibuix i de l’art.
L’any 1896 la família es trasllada a Tarragona, i Julio Antonio assisteix a les classes de l’Ateneu Tarraconense dela Classe Obrera. Els seus professors foren Marià Pedrol, de dibuix, i Bernat Verderol, d’escultura. El Museu Arqueològic de Tarragona i les escultures, inscripcions i tapissos de la catedral de Tarragona, on Julio Antonio solia anar, van començar a configurar la seva memòria artística amb imatges i idees que després materialitzaria en les seves obres.
L’any 1897 el seu pare, sergent primer d’infanteria, és destinat a Cuba, i la seva mare, les seves dues germanes i Julio Antonio es traslladen a Barcelona, on ell continuarà el seu aprenentatge al taller de l’escultor Feliu Ferrer i Galzeran.
La família també residí a Múrcia, on es va traslladar l’any 1903 i on Julio Antonio realitzà el seu primer grup escultòric: Flores malsanas. Julio Antonio encara no havia adoptat el seu nom artístic i se’l coneixia com a Antonio Rodríguez.
L’any 1907 rebé una beca de la Diputació de Tarragona per estudiar a Madrid, oportunitat que li va permetre començar a treballar al taller de l’escultor Miquel Blay (Olot 1866 – Madrid, 1936), un dels escultors de més renom del país i que li va proporcionar un gran coneixement tècnic del seu treball.
Durant aquesta època assenta les bases teòriques del seu futur, compartint reunions i discussions de literatura, música, poesia i art amb Miquel Viladrich, Victorio Macho, Enrique Lorenzo Salazar i Lluís Bagaria, entre d’altres.
Després d’un temps al taller de Miquel Blay, Julio Antonio i el seu company, el pintor Miquel Viladrich, decideixen muntar el 1908 el seu taller al carrer de Villanueva de Madrid. Compartiren el taller, la casa, els pocs diners de què disposaven, les necessitats i el rigor hivernal. Treballaven intensament dia i nit i pagaven models quan els seus ingressos els ho permetien.
També conrea l’amistat de l’escriptor Ramón Gómez de la Serna, el qual anys més tard, el 1915, funda a Madrid la famosa Tertulia de la Cripta del Pombo, per on passaren nombroses personalitats del món literari i artístic com Julio Antonio.
Els escrits de Gómez de la Serna esdevinqueren essencials per conèixer la vida i l’obra de Julio Antonio:
“Aparece a veces con su cara de cantaor flamenco, con su mirada tosca y renegrida, y sus manos de cachetero, de matarife, manos que accionan en el aire como si llenas de barro hurgasen el barro, el dedo índice siempre “palillo” del escultor que modela lo que dice ...Cada vez habla más por señas como un mudo, y se hunde más en el limbo de su barro, mientras crece su prestigio como uno de esos altos chopos de Segovia.”
"En escultura se necesitaba al resurrector, y Julio Antonio viene con ese cometido de resurrector de la carne y del espíritu. En sus obras no sobra como en la de los Oslés y como en los discípulos de Rodin y de Meunier, barro, siempre en mayor o en menor cantidad, barro. Tiene el acierto y la fidelidad del fiel, un fiel ideal, preciso, cuando su mano coloca o quita de un rasguño un pedazo de barro sobre el barro húmedo.” (Gómez de la Serna)
Julio Antonio, tenia clar quines eren les fonts de les quals havia de veure per tal de formar-se com a artista, de qui havia d’aprendre i com havia de fer-ho. Gràcies a una beca de viatge que li atorgà la Diputació de Tarragona, l’escultor va poder viatjar, durant tres mesos, per Itàlia amb la seva mare, on visità Roma, Florència i Nàpols. Aquest viatge li permeté acostar-se a l’obra de dos dels grans escultors que, juntament amb Rodin, més van influir en el seu treball: Donatello i Miquel Àngel.
"Yo pediré protección a las grandes obras de los grandes maestros clásicos, les diré que me enseñen dónde está el misterio de la forma y de la belleza y es indudable que estudiándolas y rechazándolas mucho me lo dirán y entonces será cuando haré mi obra." (Julio Antonio)
En tornar d’Itàlia, s’instal·la a Almadén, amb Enrique Lorenzo Salazar -deixeble i amic incondicional de Julio Antonio-, on treballa en els Bustos de la Raza, una sèrie d’escultures en les quals l’artista pretenia sintetitzar l’esperit de la gent que habitava els pobles d’Espanya.
L’any 1910 inicia la seva relació amb els germans Romero de Torres, Julio i Enrique. Aquesta amistat, especialment amb Julio, i el seu amor per Andalusia van traduir-se en uns resultats concrets en la seva producció: el monument que l’escultor volia realitzar al torero Lagartijo, La mujer de la mantilla, dos dibuixos i una prova del gravat Homenaje a Córdoba.
L’any 1911 guanya el concurs per fer el Monument als Herois de 1811 que l’Ajuntament de Tarragona havia convocat per commemorar la gesta dels homes que van morir defensant la ciutat durant la Guerra del Francès. El seu projecte és seleccionat per davant de les propostes d’Anselm Nogués i de Carles Mani.
Julio Antonio trasllada el taller de Madrid a un annex de la Fundición Codina a Madrid l’any 1912. L’estudi fou lloc de reunió d’artistes i intel·lectuals de l’època, i el fet de treballar a la foneria, en un estudi de dimensions més àmplies, li va permetre treballar en obres de gran envergadura, com el Monument a Chapí, que actualment es troba al Parque del Retiro de Madrid; el projecte de Monument a Richard Wagner, i l’escultura de Sant Joan, que només coneixem per fotografia.
Durant la dècada de 1910 projecta i realitza un important nombre de monuments que el situen com un dels artistes amb més anomenada del país. Molts monuments són per al reconeixement de personatges diversos, però també per representar conceptes més sublims, com el treball, la poesia o l’espiritualitat.
Algunes d’aquestes obres sorgeixen d’un encàrrec i d’altres ho fan per iniciativa pròpia iniciativa; en totes hi predomina la recerca de l’autèntica identitat del tema expressat mitjançant la serenitat formal.
L’any 1916 instal·là un petit taller a València, on es traslladava sovint per visitar la seva família i per recuperar-se de la malaltia que ja començava a minvar-li la salut. En aquesta ciutat comença a idear un projecte de gran envergadura, el monument El faro espiritual, un monument de 70 metres d’altura portador de valors morals i espirituals, que s’havia d’erigir al Cerro de los Ángeles, el punt central de la península Ibèrica.
El 15 de febrer de 1919 mor Julio Antonio, al sanatori Villa Luz de Madrid, on havia ingressat per mitjà del Dr. Gregorio Marañón, acompanyat de la seva mare i germanes, el mateix Dr. Marañón, Enrique Lorenzo Salazar, Julián Lozano, Lluís Bagaría, Moya del Pino, Vázquez Díaz i Ramón Pérez de Ayala.
La seva mort es converteix en un veritable dol cultural del qual es fa un gran ressò tota la premsa de l’època.
Poc temps abans, el poble de Madrid i els seus representats polítics i culturals li havien retut homenatge en la presentació pública d’una de les seves últimes obres, el Mausoleo Lemonier.
“Julio Antonio era de esa calidad de hombres que al morir tienen una fosa de tierra para su cuerpo y otra para su recuerdo en el alma de cada uno de los que lo conocieron.” (Gregorio Marañón)