L'entorn. Mar, bosc, roca, cel. De Jordi Ortiz

NATURA SAGRADA

"Atura't, onada!", sembla que se sent en contemplar una de les 24 fotografies de Jordi Ortiz reunides sota el títol de L'Entorn, és a dir, el que ens envolta, el que ens és donat: mar, bosc, roca, cel. Tot està aturat en aquestes imatges com si tot fos roca: les fulles a les branques dels arbres, quietes, res no les mou; els núvols del cel, quiets, com si mai no haguessin transitat per la volta lentament o veloçment. Però són les onades rompents i braoladores les que ens alerten que aquí, tot això que hi ha al nostre voltant, està tan petrificat com les roques. Aquestes fotografies sobre pa d'or Rosenoble de 23,75 quirats mostren un entorn que és natura. La càmera del fotògraf ha captat l'instant, i l'or l'ha fet etern. En la nostra tradició occidental, concretament a l'edat mitjana europea en el constant contacte amb Bizanci, la llum identificada amb la divinitat es feia visible en la pintura amb l'or. Or per als fons, or per a les vestimentes dels sants, or per a les santes aurèoles. Així, quan mirem aquestes fotografies recordem i, en recordar, el sentiment del sagrat torna a emergir, i amb ell ens preguntem com pot ser que no haguéssim vist abans la llum de les onades, ni la llum dels arbres, ni la llum de les roques. "Atura't, cerç mort!" Cal aturar-se per contemplar aquestes imatges en tota la potència i comprendre que la natura ha estat transfigurada aquí.

El fons d'or a les icones bizantines o a la pintura gòtica occidental, representació simbòlica de la teologia de la llum desplegada pels pares de l'Església, situava les figures representades, sants i màrtirs, en una altra dimensió, diferent de la terrenal, ja que aconseguia abolir tota referència espacial i temporal. El hieratisme de les figures representades, als rostres de les quals gairebé res d'humanitat no podia apreciar-se, no havien d'induir l'espectador a cap identificació, i expulsar-lo de l'àmbit de familiaritat per introduir-lo en el territori de l'estranyesa. Sobretot era l'or el que havia de sumir-lo en un estat de fascinació en què la mirada no fos capaç d'apartar-se de la imatge i en què el tremendum anava envaint tot el seu ésser. Aquí no es tracta d'una experiència estètica en què l'espectador se sent commogut davant de la bellesa, sinó que és el sagrat el que irromp. Mai no diria que les fotografies d'Ortiz són "belles". Aquí no es tracta d'una natura sublim, sinó d'una natura sagrada.

La natura, concebuda com a obra de Déu, podia ser un camí d'accés al més enllà, pont entre l'aquí i l'allà, per tal de complir els requisits de tot objecte simbòlic. En l'espiritualitat franciscana d'un sant Bonaventura, per exemple, ja hi emergeix la idea tan estimada pels romàntics que la natura és l'altre llibre de Déu. Juntament amb les Sagrades Escriptures, la Natura havia de ser llegida, interpretada i desxifrada. Tanmateix, no hi va haver gaire temps per concedir-li un lloc pictòric, ja que la seva imitació (imitatio naturæ), que domina el Renaixement, va impedir situar-la en la dimensió sagrada sense que s'hi aboquessin els procediments i les estratègies pictòriques propis de l'art sagrat. Tot i això, algun exemple deu il·lustrar la tradició en què se situen les fotografies de Jordi Ortiz. La història de l'art ens ofereix sempre excepcions a les tendències generalitzades, casos rars que s'anticipen al curs històric, indicis visionaris del que no serà fins al cap de molts segles, o bé simplement solucions als problemes de la representació diferents dels que s'han imaginat normalment.

Són poques les fotografies de Jordi Ortiz que mostren una visió de conjunt de la imatge, ja sigui el mar, el bosc, la roca o el cel. Del mar en veiem l'escuma; dels boscos, alguns en espessor molt semblants als d'un Albrecht Altdorfer, són les fulles les que cobreixen completament la pantalla de la visió; del cel, els núvols, amb els contrastos de claredat i foscor, proporcionen, segons la seva aptitud particular, formes i figures que ha de completar l'espectador. De vegades formen muntanyes que, és clar, són muntanyes celestes. Són les roques les que amb més intensitat ens posen davant d'un camp restringit que n'impedeix gairebé el reconeixement per atansar-nos a la informitat. Que en el segle XXI un fotògraf es permeti la creació d'imatges informals no és, en realitat, gens estrany, després de més de mig segle d'experimentació pictòrica que coneixem com a informalisme, i tampoc no hauria d'estranyar gens l'espectador. El que sí que és estrany és una pintura com la de Mathieu Dubus (1590-1665), que concebé una destrucció de Sodoma i Gomorra completament informal si no fos per les figures que gairebé cal endevinar a la part inferior dreta del quadre, i que, com sostingué Jean-Claude Lebensztejn, "en realitat representa les taques i les fissures que es poden veure sobre un vell mur" (fig. 3). Sí, és el vell mur de la lliçó de Leonardo, i el del surrealisme que vol activar la imaginació per negar justament la imitació de la natura. En aquestes fotografies hi veiem alguns vells murs però no crec que pretenguin activar-nos la imaginació, ni tampoc constituir-se en l'objecte mateix de la creació artística. Són més aviat imatges que ens permeten intuir el principi, aquella massa informe de la qual tot va sorgir. En aquestes fotografies hi apareixen unes quantes textures que gairebé podem tocar. La matèria s'hi ha fet present: la duresa i fermesa de la roca, fins i tot el seu caràcter afilat i tallant, es combina amb la suavitat de l'escuma, i contrasta amb l'efímer i volàtil dels núvols, amb la fragilitat de les branques dels arbres. L'escuma de les onades s'assembla a les fulles de les branques dels arbres. Oposicions, complementarietat, semblances, contrastos: tots els elements dialoguen entre ells per formar una unitat que és la totalitat que aquestes 24 fotografies aspiren a crear. És la natura en la seva altra dimensió, la que no és la que percebem amb els ulls ordinaris, sinó la que només poden veure els ulls interiors, aquells que són hàbils per captar-ne la llum, l'esperit, i que ens la torna en la seva sacralitat. Natura sagrada, doncs, perquè la reconeixem així en la tradició en què cal ubicar aquestes imatges que ens parlen des de l'aturada que ha absorbit el que d'una altra manera resultaria invisible. Atura't, onada, perquè pugui veure't en tota la dimensió i no en la simple aparença. Atura't, onada, perquè pugui contemplar-te en l'esperit, que és el que anima el món que ens envolta.

Victoria Cirlot

[autors citats: François Avril, "Les manuscrits illuminées de Guillaume de Machaut", a Guillaume de Machaut. Colloque, Reims, 19-22 d'abril de 1978. Klincksieck, París 1982, p. 117-132; Vincent Gille, Trajectoires du rêve. Du romantismo au surréalisme. Pavillon des Arts, 7 de mars - 7 de juny de 2003. París-Musées, 2003, p. 61-81; Jean-Claude Lebensztejn, L'art de la tache. Introduction à la Nouvelle méthode d'Alexander Cozens. Éditions du Limon, Valence 1990, p. 89]