JOAN CASALS. Itineraris en el laberint

Aquesta exposició de l'obra de Joan Casals està estructurada en diverses seccions que intenten donar una visió global i, alhora, particularitzada del recorregut creatiu de l'artista.

Durant la dècada dels vuitanta, Casals incorpora al seu llenguatge unes particulars cal·ligrafies, una mena de textos il·legibles que ens remeten a l'expressió del gest i a l'estètica de l'escriptura i no pas als continguts o als significats. En aquesta època, els seus treballs es caracteritzen també per l'elecció de la llicorella com a suport.

A les pintures de finals dels anys vuitanta i de principis dels noranta es fa més palesa la recerca d'una iconografia pròpia i d'un llenguatge i una tècnica més personals. Les obres s'agrupen en sèries de mides i formats molt diversos, com ara les titulades Vestigis, Memòria del temps o Àmbits.

El seu estil més característic comença a definir-se a finals de la dècada dels vuitanta. És a partir d'aquest moment que la tècnica esdevé més sensual i més subtil, el repertori iconogràfic s'enriqueix cada cop més i els continguts es decanten cap a les imatges de la memòria. Un dels temes i dels motius que més sovinteja és el del laberint, una imatge metafòrica que dona peu a tota mena d'interpretacions, de significats, de simbolismes i de connotacions.

La iconografia del llenguatge madur de Casals s'endinsa sobretot en la memòria d'un temps i d'un país que són els que li van tocar viure. Les referències al cos humà apareixen arreu, així com les de diversos animals. També hi ha un conjunt d'icones que al·ludeixen a símbols polítics o religiosos i unes altres que podríem relacionar amb objectes diversos de la vida quotidiana. Tot plegat està salpebrat per números i lletres, i per inscripcions, paraules i frases, escrites i pintades en alfabet grec, que fan referència als clàssics, a idees i conceptes psicoanalítics o a dites de la cultura popular.

Veient aquestes obres ens adonem que l'artista va a la recerca dels vestigis, dels records, de les imatges, de les icones i dels símbols de la nostra memòria personal i col·lectiva o, si voleu, de la (des)memòria del temps passat.

Aquesta és, per tant, una obra que s'entesta a lluitar contra l'oblit. Una obra que col·loca l'art al centre del laberint humà.

Abel Figueres

FITES EN EL CAMÍ

La Part Alta de Tarragona fou paisatge de la seva infantesa, adolescència i primers anys de joventut. L'Escola-Taller d'Art esdevingué el refugi intel·lectual i espai de formació artística. Amb l'especialitat de Ceràmica i un gran bagatge en altres disciplines, recorre un primer camí creatiu que evolucionarà.

La vida en comú amb Dolors Escardó el porta a Reus, on s'integrarà aviat i on cercarà els topants de les seves inquietuds ideològiques i artístiques. El trobem en el projecte de creació de l'Escola-Taller d'Art de Reus i en el grup de joves artistes que, a redós del Centre de Lectura, faran de la ciutat un centre de creació artística innovadora i avantguardista.

L'exposició "Artistes de Reus", programada per la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya el 1984, significà el reconeixement de la vitalitat creativa del nucli d'artistes que treballaven a la capital del Baix Camp. En constant recerca de llenguatges plàstics, passa de les Cal·ligrafies a les Codificacions, treballa la sèrie Vestigis i amb el quadríptic Memòria del temps guanya el prestigiat premi Tapiró (1989). Emprèn un camí personal on, amb acurada tècnica, expressa la seva qualitat artística i els conceptes més íntims que tenen en la memòria el pou inesgotable d'imatges i sentiments.

En la seva trajectòria vital és indestriable el vessant de pedagog. Implicat en el programa "La plàstica a l'escola", les aules de la Salle-Reus i de diverses escoles del Priorat, de Tarragona i de Salou foren espais de la seva acció didàctica. Una tasca que va exercir amb passió, mètode i reflexió col·lectiva.

L'obra creativa es gestava amb convicció i llibertat, aliè a la velocitat dels circuits comercials que imposen un ritme consumista. "Dibuixo i pinto d'una manera molt íntima, sense presses, ni pressions de cap tipus, sinó que vaig elaborant el meu propi discurs", manifestava l'artista.

La magna exposició "L'art del segle XX a les comarques de Tarragona", trenada per Antonio Salcedo, va mostrar l'activitat artística de la centúria en aquest territori, tenint en compte els autors i valorant les accions de les institucions que havien dinamitzat l'art i donat aixopluc als creadors. Era una exposició amb caràcter reivindicatiu. Joan Casals hi fou present amb un políptic de 72 peces.

L'any 2005, Joan Casals es retrobà amb el públic de Reus, la seva obra va rebre el premi Adquisició atorgat per l'Institut Municipal de Museus. L'exposició "Dipòsits de la memòria" mostrava la solidesa dels darrers treballs, amarats d'una poètica de llenguatge personal, construïda amb el solatge de la memòria on habiten espais de llums i estances d'ombres, l'imaginari i la realitat.

El traí el seu cor quan es trobava en un moment personal i artístic pletòric. Fou molt ràpid i tancà els ulls per sempre el dia 16 d'octubre de 2011. Uns ulls de mirada atenta, essencial, un esguard profund que copsava l'entorn més pròxim i el més global, que també sentia propi. Uns ulls vivíssims que feien palès a l'interlocutor que les paraules que li arribaven eren el centre, allò més important en el moment de conversa. Quan parlaves amb Joan Casals tenies la certesa que t'escoltava, t'entenia, et comprenia, tres de les sensacions més plaents de la comunicació humana.

Carme Puyol