Gloria. I ara què?

Només l’hem estimat natros

Aquell dia em va despertar un missatge de mon cosí al grup de la família amb una foto i un vídeo on es veien arrossars del marge esquerre del riu inundats d’aigua del mar. Mos informava que més a baix del punt on es trobava no es podia accedir. Que havia entrat lo mar. A deu quilòmetres de la desembocadura.

Aquell dia vam perdre platges, tan importants com les dels passejos marítims de pobles turístics del Maresme, però més feréstegues, són les nostres. També es van perdre muscleres, passarel·les, peixos i altres animals que viuen al nostre Delta, i es van inundar 3.000 hectàrees de terra d’arròs. En català central això és: Ciutat Vella, l’Eixample, Les Corts, Gràcia i Nou Barris. Feu-vos-en, per favor, una imatge mental.

Està clar que esta no és la primera llevantada ni serà l’última. Aquí al Delta estem acostumats a les llevantades, al vent de dalt, a les espècies invasores que mos foten en orris la collita, a les crescudes del riu allà-callà, i a què no mos face cas ni Cristo més que quan se vol desconnectar, vore moixons i menjar-se un bon arrosset. 

També està clar que quan passa el temporal l’aigua recula, però com amb cada llevantada, haurem perdut un llençol. I tots sabem que la lluita contra l’emergència climàtica està pràcticament perduda, però també sabem que alguna cosa es podria fer per evitar que els sediments es quedessin retinguts, amb una inversió monetària important, està clar, i una mica d’interès.

Estem acostumats a estar sols en esta lluita. Estem tan acostumats a ser el cul de Catalunya que ho trobem normal. I la pena de perdre el nostre Delta, la passem sols. A la tele surt un dia el desastre, i després, qui es queda progressivament sense el seu paisatge som natros.

Després del Glòria van vindre dos llevantades més, estes menys mediàtiques (lo 2 de març i el 8 de maig), que es van tornar a endur la poca sorra que havia col·locat una empresa privada per poder continuar accedint amb los camions fins a les Salines de la Trinitat.

Més tard Ecologistes en Acció atorgava la bandera negra al Trabucador del Delta de l'Ebre per «la mala gestió» que se n'ha fet, distinció que pretén destacar els punts més malmesos i degradats del litoral. Això, a part de ser una vergonya perquè sabem que el Trabucador és un espai natural singular, feréstec i preciós i del qual els que som d’aquí estem ben orgullosos, és una realitat tristíssima.

No sé quants dels lectors d’este humil text han tingut la mala sort d'experimentar mai la pèrdua física d’un territori que s’estima. Una vegada més, ara que és estiu i no estem confinats per altres temes que ara no venen al cas: estimats veïns d’arreu, a casa nostra (que també és la vostra) vinguen quan vulguen, a desconnectar, a mirar moixons o menjar un bon arrosset, però sàpiguen que ja no voran una part bonica de casa nostra, perquè potser només l’hem estimat natros, i no prou qui tenia el poder per salvar-la. Vinguen quan vulguen, però quan marxin, expliquin-ho ben clar: amb cada llevantada perdem un troç de Delta, i el llençol que hem perdut amb el Glòria es diu la barra del Trabucador.

Maria Climent

QUADRÍPTIC INTERIOR EXPOSICIÓ GLORIA

QUADRÍPTIC EXTERIOR EXPOSICIÓ GLORIA