Tocar el Museu. Maider López

A les parets, un rastre

Entenem per grup de persones un conjunt d’individus que coordinen les energies per assolir un objectiu específic. Un equip, per la seva banda, és un conjunt de persones que, compartint un objectiu comú, han d’organitzar-se per assolir un mateix propòsit. Encara que dit d’aquesta manera pugui semblar el mateix, en el fons no ho és. Així, mentre que el grup basa el seu potencial en les relacions d’interdependència que estableixen els membres, l’equip només aconsegueix l’objectiu sumant esforços i recursos compartits. O, dit d’una altra manera, mentre que l’equip pot assolir l’objectiu sense necessitat que els membres es fusionin —recordem que un equip és una suma d’individualitats—, un grup —que té un funcionament que depèn del grau de fusió dels individus— no va enlloc si entre els membres no s’hi crea una aliança.

Formar part d’un equip no és el mateix que pertànyer a un grup. Si d’un equip te’n pots lliurar amb facilitat, abandonar un grup és molt més complicat. T’afecta profundament.

Hi ha artistes davant l’obra dels quals no cal una explicació perquè la teva ment es dispari i fabuli a partir del que percep. Sigui un grup o un equip, estigui aturat o en moviment, et digui alguna cosa o no et digui res… Independentment del que faci. Això pot donar la possibilitat de deixar-se portar i observar què passa. Per exemple, en una obra. Tranquil·lament. Sense presses. Al marge de qualsevol prejudici. 

Deixar-se portar per una obra per observar, sense prejudicis, què passa al seu voltant no significa que sigui millor, pitjor o equivalent que qualsevol altra; significa que la possibilitat de copsar què hi passa al marge dels minuts que marca un rellotge sol oferir la possibilitat d’especular sobre el que vulguis, per peregrí que sigui. I preguntar-te coses. Per exemple: què pensa un artista quan fa una obra?

L’obra d’un artista pot atrapar per uns quants motius. Ara bé, quan ho fa per mostrar a la gent que, fent coses que no entenem, ens interpel·len, intriguen, distreuen o inquieten, llevat que els prenguem per uns alienats, no deixarem passar el temps sense començar a preguntar-nos coses com aquestes: què fan?, per què?, com ho fan?, hi ha anat?, ja hi eren?, qui les organitza?, quan va començar?, com va ser al principi?, és fàcil fer el que fan?, és difícil?, que no tenen res més a fer?, així passen la vida?, quant de temps hi inverteixen?, és tan alegre, trist o lleuger com sembla?, tan necessari o de pa sucat amb oli és el que fan?, per què no entenc res?, he d’entendre res?, per a què?, per què?, necessito saber què fan? 

Estar-se davant d’una obra que pregunta i que, en comptes de concloure, remet a la impossibilitat d’entendre-la, significa que la curiositat s’ha despertat i ens truca a la porta. És aleshores quan s’ha d’obrir i atenir-se a les conseqüències.

Penso que si les mans no se m’haguessin aturat al final del paràgraf anterior —dos paràgrafs més amunt, és a dir, el de les preguntes— hauria arribat fins al final d’aquest text preguntant-li a Maider López què m’ha estat intrigant des de la seva Playa o Ataskoa, dues de les obres de 2005 en què, entregant tovalloles vermelles als banyistes d’una platja o creant un embús monumental al mig d’un mont perdut, va aconseguir posar-me a la pell d’una de les persones que hi apareixen per xalar d’allò més saltant-me normes que estan no escrites enlloc i, sobretot, gaudint de la possibilitat d’aportar dosis d’imprevisibilitat i aire fresc a la inflexibilitat d’unes vides tan monòtones com les nostres.

Malgrat que sospito què devia pensar Maider López en proposar a un grup d’estudiants[1] “recórrer els límits i contorns d’elements de la natura i estructures arquitectòniques, tocant-los amb les mans l’una al costat de l’altra”,[2] penso que el que cercava en realitat era el que ha anat fent des del començament de la seva trajectòria: voler veure les coses d’una altra manera. I, de passada, donar entenent que tots podem fer-ho. Des d’una altra perspectiva. Sobre la base d’altres paràmetres. Amb dues, quatre, vuit, setze persones o moltes més. Recorrent a la imaginació.

Proposant un acostament a la natura a partir de fragments delimitats per unes mans o actuant de la mateixa manera per fixar l’atenció en qualsevol dels elements constitutius de l’arquitectura, Maider López ens remet al tacte com un dels sentits més oblidats malgrat que és al límit del nostre perímetre corporal i, en conseqüència, parla de la distància que ens separa de l’exterior. Fusionant una sèrie de cossos per puntejar el tronc d’un arbre, la cantonada d’una casa, el perfil imperceptible d’una roca o els brancals d’una finestra des de l’exterior, el tacte al qual també ens remet Maider López és al d’un sentit amb capacitat per assolir un objectiu comú.

Contours és el títol d’una sèrie d’obres de Maider López que, qüestionant la relació dels nostres cossos amb l’arquitectura i omplint l’aire de preguntes, només pot respondre un grup de persones —qualsevol grup de gent— negociant la fusió dels cossos, movent-los a la manera de l’estatuària clàssica, de manera adequada, com vulguin o com decideixin entre tots. Entre tots els membres del mateix grup, vull dir. Això sí, en cap cas respostes fefaents. Només alguna de les possibilitats. O unes quantes d’entre totes.

Un cop desenvolupat aquest treball a l’exterior, l’artista decideix dirigir la mirada cap a l’interior per tal d’escoltar l’ànima d’un espai d’exposició a través de la Colla Jove Xiquets de Tarragona i la capacitat que tenen d’unir els cossos per abastar un objectiu comú. Una altra mena d’objectiu, una altra mena de coreografia corporal.

Entrenats per aixecar castells capaços d’acaronar el cel gràcies a la unió de la força de tots els membres, els de la Colla Jove que van acudir a la crida de Maider López van ser convidats a procedir d’una manera diferent de com estaven acostumats a fer-ho. A saber: actuar a l’interior d’un espai tancat, organitzar-se en una sala sense presència de públic, coordinar-se per no poder aixecar més d’un pis, acoblar-se entre ells sense la música de gralles que amenitza les gestes i fer el que creguessin convenient a partir de la consigna d’una artista que els demanava que percebessin l’espai d’una altra manera, que obressin a partir d’aquest full de ruta: “Tocar l’espai. Habitar la sala d’exposicions des d’altres altures, postures i relacions. Recórrer l’espai de la sala amb les mans. Construir arquitectura amb els nostres cossos a partir d’organitzar-nos com a grup.” És a dir, construir. Però no un castell, sinó el volum d’un espai interior amb l’ajuda d’un grup de cossos i la seva capacitat per organitzar-se.

El que ara veieu o veureu quan vulgueu és el rastre d’una acció que va tenir lloc en un espai habitualment obert al públic, que va desenvolupar-se durant un dia que ningú de nosaltres no sabem, en què no hi havia ningú a la sala el dia que es va fer i en què el grup que la va executar va haver de conformar-se a delimitar un espai i no a abraçar el cel des de dalt d’un castell. Van actuar en un espai buit, sense ningú, sense aire, sense soroll.

Deixant el rastre del que van fer adherit a aquestes parets.

Frederic Montornés

Juny de 2024