Mari Chordà... i moltes altres coses

A cura de Teresa Grandas

Mari Chordà (Amposta, 1942) fa servir la imatge, el llenguatge o l’acció social com a material de la seva obra i com a part indestriable de la seva vida. L’artista, l’escriptora i poeta o l’activista formen un vincle indissociable que sustenta una actitud i unes conviccions que determinen l’eix vertebral del seu treball i de la seva biografia. Es mou en un present continu, en el qual tot el que fa és una experiència simultània, inseparable. Observadora activa i atenta de la realitat que l’envolta, necessita prendre-hi part, agitar i subvertir allò que veu, des d’uns principis determinats pel feminisme: sorgits com a resposta al context ofegador del franquisme, però mantinguts en el temps davant una societat que encara ha de canviar molts dels seus valors i que ha de restituir la visibilitat i el reconeixement del treball de les dones.  

Va fundar Lo Llar a Amposta, un espai que durant dos anys va ser un centre d’activació cultural on promoure concerts, exposicions i altres activitats. A partir del seu trasllat a Barcelona, va crear amb un grup de dones laSal, un bar biblioteca pensat com espai per parlar, per tenir suport i assessorament, que derivaria en laSal, edicions de les dones, una editorial de literatura i assaig de dones. laSal era un lloc on passar-ho bé: “Ens dedicàvem a generar paraula, a generar música i, sobretot, plaer […]. El plaer és molt subversiu.”

[1]

I és que tot el que fa Mari està travessat per la necessitat de gaudir, pel joc, que no deslegitima la necessitat de lluitar contra la situació de les dones, sinó que la referma. La reivindicació del plaer és molt present com a necessitat i com a eina per veure el món i, sobretot, per estar-hi, per trencar el que s’havia establert, que relegava les dones a la passivitat o a la negació. El joc també es plasma en les seves escultures basades en la interacció i mobilitat, que sorgeixen a partir de la primera que va fer com a joguina per a la seva filla.

Pionera de la seva generació a expressar la sexualitat femenina lliure, a parlar del plaer, de la maternitat i de relacions lèsbiques en la seva pintura i la seva poesia, el 1964, mentre encara estudiava en una anacrònica Facultat de Belles Arts a Barcelona, pinta la primera Vagina: “imaginava el cos femení per dins, amb una mica de recordatori de les formes, però era un figuratiu gens realista”[2]

Pinta els fluids del cos, les secrecions, els òrgans sexuals o els coits no des de l’abjecció, sinó amb formes i colors atractius molt propers a la sensibilitat visual del pop o la psicodèlia, en què reclama un erotisme plener.

La seva obra és un NO constant a les imposicions, des del gaudiment amb plenitud. Reivindica la cultura i el territori, la vinculació a les seves arrels, que reclama com una forma d’anar endavant i fer camí. Reivindica promoure la investigació com a eina per donar visibilitat a les dones. No vol construir una memòria, sinó que vol ser una eina de canvi de la memòria construïda i de la mirada de present i de futur. Mari Chordà no pot deixar de denunciar allò amb què no està d’acord, com ha fet en diverses ocasions públicament. Pintar, escriure, actuar o posicionar-se són formes de restitució d’aquest present continu que proclamava Gertrude Stein i que sosté el compromís polític de Mari Chordà.

Teresa Grandas