Lluc Queralt. Espais d’introspecció

Un retrat sempre és el resultat d’una trobada, funciona com un diàleg de complicitats en què la imatge final és alhora conclusió, síntesi i mirada. El fotògraf ha de procurar captar aspectes essencials del model que ens parlin d’ell i de les seves circumstàncies, i esforçar-se per entendre la situació per transmetre més enllà de l’evidència. La sèrie “Espais d’introspecció”, de Lluc Queralt (Tarragona 1978), és un projecte obert, encara per concloure i amb recorregut per endavant, que completa una taxonomia de creadors en els seus llocs habituals de treball. A més a més de mostrar-nos cadascú de manera independent, ens presenta una panoràmica que compta tant de manera individual com col·lectiva. No només veiem per separat autors en el seu estudi, sinó que també podem inferir a partir d’aquest horitzó un paisanatge comú que ens acosta a un temps i un lloc dins d’un àmbit concret, en aquest cas els anys deu i vint del segle XXI en el context de les arts visuals espanyoles, amb una rellevància especial en els Països Catalans. El projecte s’inicia el 2011 amb una visita casual al taller del pintor tarragoní Josep Maria Roselló que continua, de manera espontània, amb una altra de correlativa a l’estudi de Josep Royo, responsable dels coneguts tapissos de Miró. Després, per recomanació, va anar a veure Jean-Marie del Moral; i així successivament, un darrere l’altre, fins a completar les més de setanta efígies que hi ha ara. Aquesta manera de concatenar trobades i converses, d’enllaçar a través del boca a boca uns artistes amb uns altres, ha estat al mateix temps una motivació i un mètode natural de fer créixer la sèrie basat en l’empatia.

Sema D’Acosta