Joan Rom. El lloc

“El lloc” concentra la producció artística de Joan Rom entre l’any 2019 i l’actualitat. L’exposició, que ocupa La Capella i les sales d’exposicions temporals del Museu d’Art Modern de Tarragona, aplega escultures, fotografies i un grup de collages en els quals l’artista reprèn una metodologia de treball fonamentada en la tria i recuperació de materials diversos.

El conjunt de peces exposades estableix una relació ambigua amb el títol de l’exposició i evita traslladar la imatge d’un espai geogràfic concret. Aquest lloc podria ser aquell on l’artista recupera els materials que empra en les seves escultures, però també podria ser un espai indefinit: un lloc sempre en construcció, fet de vestigis i fragments, que s’organitza temporalment al voltant d’un gest.

La repetició d’un gest o la suma d’accions es manifesta en gran part dels elements que trobem a l’exposició: pedres filades, gomes nuades o papers encolats. Aquesta repetició esdevé una estratègia compositiva i constructiva, però també ens situa en l’espaitemps. Peces com Calendari (2021-2022) proposen una mesura del temps alternativa establerta a partir de l’agregació de materials. En altres, com Coses penjades dels arbres (2021), Rom ens situa en un marc concret: els mesos de gener i febrer, quan les ventades de l’hivern arrosseguen restes d’embalatges plàstics fins les branques dels arbres que ell mateix documenta.

L’aparent senzillesa d’aquestes accions estableix un vincle amb treballs que es remunten fins als anys vuitanta, en els quals l’artista ja manifestava la voluntat d’explorar les qualitats intrínseques del material i provocar una confluència de qualitats oposades. Per fer-ho Rom se serveix de diferents estratègies d’unió: apilar, grapar, lligar, cosir, superposar. És així com l’ús recorrent d’excedents i elements recuperats fa que les seves peces adoptin còmodament la categoria de troballa, independentment de la seva provinença, ja sigui entre les pàgines d’una revista o entre material d’enderroc (Idil·li, 2020; Vedat, 2021).

No ens hauria d’estranyar, doncs, que Rom es defineixi a si mateix com un espigolador.[i] Una activitat, la de l’espigolador, que requereix paciència i atenció. I una mirada capaç d’entendre les possibilitats d’aprofitament i les possibilitats de relació (entre persones, entre persones i objectes o entre objectes) que ofereix un determinat objecte que algú ha desestimat prèviament. Espigolar és una estratègia d’observació de l’entorn immediat que permet identificar zones de contacte, de vegades improbables. Un onze de maig, l’escriptor italià Cesare Pavese escrivia en el seu diari:

La construcció de la bellesa ha de tenir alguna estranyesa, amb elements banals i —dic jo— immediatament recognoscibles. Perquè, al capdavall, descobrir una strangeness de coses és fàcil i no significa res; el que cal és descobrir una strangeness de relacions —de construcció— i aleshores és quan aprendrem de veure la cosa estranya i veurem com l’extravagància neix i viu entre la banalitat i la seriositat universal.[ii]

No és difícil identificar en “El lloc” aquesta estranyesa de relacions que menciona Pavese. La trobem en la disfunció d’alguns dels elements emprats per Rom, com ara les gomes elàstiques entreteixides al voltant d’un plafó de fusta (Jolito, 2013), que abandonen el seu caràcter utilitari, el de subjectar, i es presenten com una despulla. Però també en l’associació anòmala de motius i textures en la sèrie de collages que ocupen el perímetre de la Sala 0 del Museu.

Les 26 peces que componen La nit de les arnes (2019-2021) han estat realitzades a partir de retalls fotogràfics que l’artista selecciona partint de les seves qualitats formals. El nombre de retalls emprats és limitat, i una de les imatges adopta la funció de suport. Podríem parlar aquí d’una parasitació de la funció de representació d’aquestes imatges: en combinar-les Rom fa que s’allunyin de qualsevol temptativa d’establir una narració.

L’any 1995, amb motiu d’una exposició de Joan Rom al Roser, a Lleida, Manel Clot escrivia: “De cara al món —com una mirada al món—, les obres apareixen com la perllongació última i inexhaurible de la idea de cos.”[iii] A “El lloc” hi trobem múltiples referències al cos humà. De vegades a partir d’analogies amb la seva anatomia com a Baba (2022) o BrrrR (La nit escapçada) (2020) o a Aphanasis (2021) a partir d’una relació d’escala.

No és casual que a Aphanasis Rom hi hagi incorporat el vidre. Aquesta peça, que tanca el recorregut de l’exposició, conté en el seu títol una referència a la idea de desaparició i alhora posa en joc les nocions de pes i gravetat presents en els enfilalls de pedres que inicien l’exposició. En la seva qualitat elemental, o en la seva gravitas, “El lloc” ens situa en un espai bastit entre la “banalitat i la seriositat”. Un lloc que, si bé no podem descriure o situar amb exactitud en un mapa, sabem que existeix com un espai de resistència i trànsit conduït per la voluntat de fer.