Ivan Forcadell: La Coentor

Les ceràmiques d’Ivan Forcadell (Alcanar, 1993) representen un descarrilament del cànon cubista i de l’antigament anomenat art primitiu. Podrien acusar-les de contenir semblances amb l’art romànic català o de fer referències a l’art clàssic grec. Dit això, la seva obra verament es troba fora de qualsevol categoria puix que desobeeix tota norma associada amb els cànons que delimiten què significa formar-ne part. Fins i tot postmodern —una infame “no-etiqueta”— no li faria gaire justícia. Però la seva manera de fer s’hi aproxima més atès l’aire afable, jovial i despreocupat. La seva obra gairebé celebra la banalitat i l’absurditat; una qualitat i actitud compartida tant pels postmoderns com pels cubistes. Per tant, potser cubisme postmodern —o postmodernisme cubista— seria una acusació més precisa. És una etiqueta irònica; un to que també imbueix la seva obra. Conté els elements estripats, decadents i anticonformistes del postmodernisme i els combina amb la voluntat de fugir de la representació exacta i l’obsessió amb la literalitat de l’espai i el temps a la cubista. Un maridatge entre dos moviments que arduosament volien allunyar-se de la forma, canònicament entesa, i que cercaven abraçar l’infantilisme com a possible sortida de la hipercategorització i l’academicisme reduccionista. A continuació, Forcadell encarna els conceptes de la derivació (procedent del postmodernisme) i la variació (símptoma del romanticisme) i genera mashups, mot anglès per descriure un collage sonor emprat fortament en la música pop que es construeix a partir de diverses peces de procedències que no tenien res a veure; de nou, un maridatge estrany, dissonant però altament atractiu i juganer. Aquesta metodologia resignifica la mateixa funció dels cànons malgrat que distorsiona tant la font original de la peça que ja no s’inscriu dins de cap categoria. Són trossos escampats de so aleatori. És també un altre fenomen postmodern que cerca degollar per reconstruir, que dessignifica per tal de resignificar, que esborra la història per tal d’escriure’n una de nova. Amb les ceràmiques, Forcadell comet una heretgia de gèneres. Hi manca història, però sembla ser al contrari. Estan aparentment repletes d’història, però quina història és? Per això no és tan fàcil connectar la seva obra amb allò atàvic, primordial i místic; no… això seria una romanització absurda de la seva obra. Són més aviat símptomes de la nostra edat contemporània plena d’entrades i referents i estímuls i esborradures de l’ortodòxia. Són ahistòrics i antihistoricistes. Abandonen la linealitat amb la qual narrem fets del passat. Tot i que contenen imatgeries derivades de la infantesa de Forcadell i la cultura visual rebuda quan era petit, no narren amb la intenció de narrar. Això contrasta, per exemple, amb les intencions de gerrets grecs que cercaven preservar els fets històrics i mitològics. En canvi, els seus gerrets llancen tastets de referències de vinyetes de sèries de derivacions de variacions de distorsions. Com a artista, Forcadell opta per la plasmació de rauxes enigmàtiques i eròtiques, d’homenatges a la quotidianitat i als nous sants que l’envolten; als sants residuals i pagans que també manquen de dotacions històriques i reduccionistes. Aquí rau la màgia dels gerrets: no tenen por del canvi i l’acceleracionisme cap a un futur incert. Accepten el collage que és el present. Per l’artista, el mitjà és l’excusa; un llenç blanc al qual ell aplica la seva perspectiva i afectivitat estètica. La seva paràbola no té a veure amb la moral hermètica, sinó amb l’anomalia caòtica. Per tant, potser l’única acusació que es podria fer a l’obra de Forcadell és que és post________.

Gabriel Virgilio Luciani / Comissària i crítica d’art