Exposició "Adquisicions MAMT"

Col·lecció Nacional d'Art Contemporani de la Generalitat de Catalunya 2016-2020

Col·lecció Nacional de Fotografia de la Generalitat de Catalunya 2020

Present imperfecte

Tenint en compte les particulars circumstàncies en les quals els museus, centres d'art, artistes i altres agents de l'art s'han vist obligats a dur a terme la seva activitat al llarg dels darrers mesos, és com a mínim reduccionista apropar-nos a una col·lecció des d'una perspectiva exclusivament patrimonial. La crisi sanitària en què ens trobem immersos sens dubte ens obliga a posar atenció en un seguit de qüestions que superen el marc lògic sobre el qual opera habitualment una col·lecció: establir un relat cohesiu sobre les pràctiques artístiques desenvolupades en un territori determinat. Malgrat que pensar en una col·lecció al marge de la temporalitat és extremadament complicat i que l'estat d'incertesa en el qual ens trobem ens convida a projectar-nos compulsivament cap a un futur, en aquest cas, postpandèmic, la possibilitat d'articular una col·lecció, de repensar-la i fer-ne difusió també hauria de ser una invitació a revisar els protocols i les estructures que intervenen en aquest procés, el de col·leccionar. De la mateixa manera que la pandèmia ha situat al centre la nostra relació més immediata amb el present, una col·lecció també pot ser una invitació a situar-nos-hi de manera més conscient, i a entendre aquesta col·lecció prenent en consideració l'impacte a curt termini.

El procés d'adquisició no pot ser entès únicament com un patró d'acumulació, ni com l'oportunitat de completar un relat, sinó com la possibilitat d'engegar un procés de transferència, de generar una circulació. Una col·lecció, i de manera especial quan s'integra en una estructura de caràcter públic, estableix un marc de representació que ha de ser contínuament revisat i ampliat. Més enllà de gestos cosmètics, de reordenacions, de revisions cronològiques o de l'adaptació de nous formats de presentació, aquesta revisió no pot ser efectiva si no es revisen les narracions que contenen les mateixes obres d'art. Malgrat que els seus significats segueixen una evolució que no sempre és coincident amb les necessitats de la institució, el museu juga un paper fonamental a l'hora de situar l'obra d'art en un temps present, de posar en crisi els imaginaris i les estructures ideològiques, polítiques i socials que en van motivar no només la creació, sinó també la circulació i integració en la col·lecció. En aquest sentit, l'ocasió de fer noves adquisicions representa una oportunitat per agitar un conjunt d'obres que componen un relat extens, homogeni i petrificat. La seva pertinència i allò que en justifica la idoneïtat com a nova incorporació només hauria de ser avaluat en relació amb la possibilitat de posar en crisi i desestabilitzar la resta del conjunt, o, almenys, d'aportar una nova manera de relacionar-nos amb el que donem per fet.

Els museus i les obres d'art no són neutres, ja que si ho fossin perdrien la rellevància com a museus i com a obres d'art. Sempre és rellevant que ens preguntem quins són els relats que acull una col·lecció i quins són els que deixa fora. Sembla ingenu presentar les obres d'art com a fragments dispersos que fem convergir en un museu o una exposició perquè de manera natural assumeixin una mateixa línia discursiva. Per contra, sembla més adequat i ajustat a les nostres circumstàncies pensar que una col·lecció o, en aquest cas, unes noves incorporacions, habiliten un espai de feliç contradicció. És des d'aquest espai des d'on podem articular una mirada més crítica, permeable i inclusiva situada en un present del tot imperfecte.

Marc Navarro