La soledad del atleta

La llarga projecció artística de Mariano Rubio (Calataiud, 1926) es caracteritza per l’absoluta coherència que sorgeix de la seva adscripció als ideals renaixentistes aplicats plenament a l’art, no només en la producció pictòrica i gràfica, sinó en la tasca com a docent i, també, en l’àmplia tasca com a estudiós de l’art gràfic.

L’autor descriu la seva obra com a summament elaborada, allunyada de solucions fruit de l’atzar, equilibrada però alhora desequilibrada respecte a la tradició i, a més, font de noves sensacions i meditacions en l’espectador.

La personalitat de l’autor intervé per introduir el dubte en una realitat comprensible en si mateixa fins al punt de transformar-la. Rubio realitza una producció personal i molt original en la qual integra els elements més actuals amb la tradició més arrelada, i aglutina el sentiment humà amb el sediment arquitectònic de l’àrea geogràfica de les seves creacions.

Compagina els testimonis artístics de la terra i dels seus creadors més il·lustres, i incorpora elements de les civilitzacions que precediren la nostra amb la creació personal plenament actual sorgida de materials i símbols indiscutiblement contemporanis.

La recerca de nous llenguatges amb l’ús de les tècniques de pintura i de gravat, dues activitats que no es poden separar en la producció de Mariano Rubio, donen pas a la dècada dels noranta a noves teles que s’originen per aquesta convivència entre totes dues tècniques i en les quals destaquen les textures i la realització d’aiguaforts i additius de gran format amb qualitats properes a l’àmbit de la pintura. Un bon exemple d’aquesta complementarietat indestriable són les obres La soledad del atleta (fresc i pigments sobre tela) i Citius, altius, fortius (aiguafort i plantilles sobre tela).