ELEMENTS ETNOGRÀFICS

ESPAI CARBONERA D’ESCORNALBOU

Objectiu d’aquest espai

Aquest espai està destinat a ajudar a entendre millor l’aprofitament d’alguns recursos forestals dels boscos de la Baronia d’Escornalbou com el carbó, la llenya, el suro, els bolets, les fruites del bosc o les plantes i remeis medicinals, així com el silvopasturatge i la prevenció dels incendis forestals.

El carboneig a la Baronia d’Escornalbou

El carboneig ha estat una activitat forestal de gran importància econòmica i paisatgística a tot el territori català. Proveïa les grans ciutats de combustible _ns que a la dècada de 1950 es va acabar gairebé de cop com a conseqüència de la introducció de productes energètics fòssils. Consisteix a transformar la llenya (principalment de faig, roure i, sobretot d’alzina als Boscos d’Escornalbou) en carbó vegetal a través d’un procés de combustió lenta.

Al Castell-Monestir d’Escornalbou, en l’època dels monjos tant els agustins com els franciscans empraven tots els recursos que els facilitava el bosc, com per exemple el suro, els fruits, el carbó, la llenya o la fusta així com els bolets. Aquest aprofitament arribà fins als últims propietaris (Eduard Toda i Josep Mª Llopis) dels que és té constància que explotaven les alzines així com el carbó, ja que s’hi localitzen les restes de nombroses carboneres als boscos del Castell, boscos que tenen una superfície de 90 hectàrees.

Construcció d’una carbonera

Per a obtenir el carbó, els carboners fan una pila, respectant les mides i naturaleses de les diferents llenyes, a les places carboneres (clarianes al mig del bosc) per apro_tar la proximitat amb les matèries primeres. Un cop feta s’enterra per tal d’evitar que entri l’aire i s’hi tiren les brases a l’ull (forat a la part superior de la pila). La combustió és de baix a dalt, la qual cosa fa que vagi disminuïnt l’alçada de la pila. Quan la pila ja s’ha cuit, es deixa apagar durant uns quants dies i se n’extreu el carbó.

Abans el carboneig era una activitat principalment de l'hivern. Acostumava a durar entre tres setmanes i un mes de cuita, segons les condicions ambientals i la llenya.

FORN DE CALÇ DEL CAMÍ DE PORRERA

Els forns de calç eren, entre els segles XVII i XIX, una important activitat econòmica a la Baronia d’Escornalbou en la qual es transformava, per combustió, la pedra calcària en calç. Com en el cas que ens ocupa, els forns se solien construir ben a la vora dels camins, permetent això un còmode accés i la ràpida distribució de la calç.

La calç s’utilitzava, sobretot, en la construcció, ja que amb ella s’arrebossava les façanes i s’impermeabilitzaven cisternes i safarejos. També es feia servir per desinfectar i ensulfatar.

Al llarg dels camins i senders de la Baronia es poden observar nombrosos vestigis dels antics forns de calç, de guixos, de mines de barita i galena i altres aprofitaments geològics i miners. També s’observen vestigis de les antigues carboneres i dels aprofitaments forestals, i evidentment de les feixes de conreu que s’aprofitaven fins al darrer reducte amb la construcció dels marges de pedra seca seguint les corbes de nivell.

Element patrimonial catalogat

El forn de calç del camí de Porrera és un element patrimonial catalogat amb el número 49011, inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Correspon als segles XIX-XX i està catalogat com a ús industrial.

Característiques dels forns de calç del Camí de Porrera

Hi ha diversos forns antics de calç en el camí de Porrera, com aquests dos que podem observar i que se situen a 80 metres de distància l’un de l’altre, al terme municipal de Duesaigües. N’hi ha d’altres de ben propers resseguint el mateix camí (ara coberts de vegetació) que ens mostren la importància d’aquesta activitat durant els segles passats a les muntanyes de la Baronia d’Escornalbou. La gran majoria estan a la part superior del camí, mirant a la muntanya.

Com es pot observar, els forns consten d’una estructura de planta circular d’entre 4 i 5 metres de diàmetre. Actualment no conserven la seva antiga coberta i per tant només es veu la forma del pou, d’uns 4 metres de profunditat, el qual està excavat a la roca en la seva part baixa, mentre que a la part superior es pot observar que està formada per parets de pedra seca.

Per tant, en aquests moments només podem observar la cavitat principal o olla, ja que les altres parts han desaparegut.

Els forns de calç tenien tres parts: la boca, on es mantenia viu el foc amb feixines de llenya, l’espai de combustió i l’espai de cuita, on es col·locava la pedra que calia coure. La cuita durava uns quatre dies, mantenint el foc ben viu de manera interrompuda, tant de dia com de nit.

Actualment es pot veure a la vista tres de les quatre parets. La paret més propera al camí és on hi hauria la porta d’accés al forn. El forn tenia una coberta feta de paredat d’argila que es disposava directament sobre la roca retallada, i de la qual només se’n conserven algunes filades. A les tres parets encara existents se’ls recolzen dues anelles de blocs de pedra calcària, cobertes de calç, disposades escalonadament en forma de graó. A la paret NE encara hi queda adherida una capa de calç de la darrera fornada.

ANTIGA MINA DE BARITA

El paisatge de la Baronia ha estat un paisatge viu i actiu durant segles. Es té constància de la presència de grups humans des de l’època prehistòrica, i és probable que aquesta hagi estat gairebé ininterrompuda.

Mines de plata i galena, coves i balmes, carboneres, fonts, terrasses agrícoles o camins, són elements puntuals i traces del paisatge que ens van descrivint l’activitat que segle rere segle ha tingut lloc.

L’activitat minera a la Baronia d’Escornalbou data de molt antic i sempre ha estat vinculada amb l’activitat humana a la muntanya. Es tracta de petites mines dispersades al territori de les que s’extreien minerals com el plom, el ferro i el coure. Entre les troballes fetes a les coves prehistòriques hi _guren tres gresols de foneria amb restes d’escòria de coure. Caminant per la Baronia, les traces de l’explotació minera es troben per tot arreu, i muntanyetes amb l’acopi dels residus (escombreres) que ens van alertant de la possible proximitat d’un forat a la roca. Dins aquests dipòsits de residus s’hi identi_quen minerals com la galena, la pirita, la tetraedrita i el quars.

En el punt on ens trobem es situava l’entrada d’una mina de barita i galena, així com la bassa i la maquinària minera de triatge del material, dels quals encara queda les restes d’algun mur. En aquests moments la mina està clausurada.

ESPAI HORTS DELS FRARES

A la finca del Castell Monestir es coneix la ubicació de dues zones d’horts:

- Una se situa sota mateix de les balmes de l’espadat sud del Castell Monestir (a sota mateix del claustre i del camp de tir). Són els horts del Castell, que és una zona formada per petites  errasses que estava plantada principalment per avellaners i cereals, i el qual es conreaven petits bancals d’horta, gràcies a la recollida d’aigua pluvial del propi castell.

- La zona més important de conreu es troba ubicada sota el barranc d’Escornalbou, a uns 400 metres de distància i a una cota de 175 metres més avall en direcció a Vilanova d’Escornalbou, que és l’anomenat precisament Hort dels Frares. Des d’aquest hort es conreava la gran  producció agrícola que abastia i alimentava als habitants del Castell Monestir. Està format per una zona de terrasses més amples que s’alimentava per al reg amb l’aigua d’una mina i disposava d’una masia i una gran bassa.

L’Hort dels Frares

Segons els antics escrits “a la distància d’un tir de fusell des del Castell Monestir” (a uns centenars de metres) es troba aquest hort on els frares i els masovers cultivaven la major part dels aliments que proveïen al Castell Monestir: és l’Hort dels Frares que ja el Pare Papió esmenta en la seva obra del 1751.

Aquest hort tenia més disponibilitat d’aigua i era on s’hi conreaven la major part dels productes de regadiu per al Castell Monestir. Als horts hi ha una masia de dues plantes, així com una enorme bassa de gran profunditat que s’abastia de l’aigua de dues mines (que estan seques actualment), la mina del Castell i la mina de Vilanova. Es diu que aquestes mines tenien poca abundància d’aigua ja que estava treballada per les pròpies roques. Tot i això, l’aigua de les mines acumulada a la gran bassa era suficient per a les necessitats de l’hort. Des de la bassa es conduïa l’aigua cap a les terrasses inferiors amb els seus horts. L’aigua és un bé preuat i escàs a Escornalbou, i per això calia aprofitar-la al màxim.

En les terrasses de l’hort els masovers hi conreaven sobretot blat, faves i hi tenien plantats avellaners. Els últims masovers, la família Cabré, en van arribar a treure fins a 30 sacs el 1929 provinents dels avellaners de les terrasses però també de la finca que tenien a Vilamanya i a la Soledat (entre Riudecanyes i Duesaigües).

Una part de la finca estava tancada, en forma de finca closa. Correspon a una zona de més d’una hectàrea (10.300 metres quadrats) delimitada per un tancat força alt fet de mur de pedra, que es pot veure des de dalt del monestir, que inclou la fondalada del barranc i les terrasses més properes, així com la masia i la bassa.

Una altra part de la finca, amb molta més superfície, és on se situaven els avellaners i altres arbres fruiters, amb un conreu típic de secà ubicada en les terrasses de conreu més altes.

Una allau que es va produir al barranc a la dècada dels anys 40 del segle passat, en un any de grans pluges, va destrossar bona part del tancat i de les terrasses de l’Hort dels Frares, així com les dues mines que proveïen d’aigua els horts. Ara fa dècades que l’hort està perdut, abandonat pel seu cultiu, i és per això que han crescut pins i alzines en les antigues terrasses de conreu. Es poden veure no obstant la masia, la bassa, la conducció de l’antiga mina, el mur del tancat dels horts, i els antics marges i terrasses que conformaven tot l’espai.