Roma, el mapa de la memòria. Els diaris de J. Nogué Massó (1914-1917)

Després de la celebració de l’Any Nogué a Santa Coloma de Queralt i a Tarragona l’any 2013 amb diverses exposicions i activitats, Joan Sendra va començar a estudiar l’etapa italiana de Nogué (1907-1922) amb l’objectiu de localitzar i documentar l’obra ingent que l’artista havia realitzat durant la seva estada a Itàlia, sobretot els retrats de personatges de l’aristocràcia romana, del món diplomàtic, de l’Església catòlica, a partir del fons documental del Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona (MAMT). Alhora, va intentar trobar els vincles, les influències o el rastre de l’escola divisionista italiana en la seva creació artística.

Els continguts que es poden veure en l’exposició Roma, el mapa de la memòria. Els diaris de J. Nogué Massó (1914-1917) formen part del fons documental i artístic de l’Arxiu J. Nogué del MAMT, que va ser llegat al museu pel fill de l’artista, José Nogué Vallejo, durant l’última dècada del segle XX.

Hem de situar el protagonista d’aquesta història, José Nogué Massó (Santa Coloma de Queralt, 1880 – Huelva, 1973), a la ciutat de Roma a principis del segle XX, una capital que s’estava transformant urbanísticament per a la commemoració durant l’any 1911 del cinquantenari de la unitat d’Itàlia, amb la celebració de grans esdeveniments i exposicions internacionals com la d’Arqueologia, la de Belles Arts —en la qual ell mateix va participar—, la de Ciència i Tècnica, etc. L’artista va arribar a la capital italiana per gaudir d’una beca de pintura de paisatge a la Real Academia de España en Roma, que va durar des de la tardor de 1907 fins a la de 1911. Acabat el pensionat, hi va romandre fins al 1922, que va tornar a Espanya després de guanyar les oposicions a una plaça de professor de dibuix artístic i composició decorativa a l’Escola d’Arts i Oficis de Jaén. Van ser quinze anys intensos a Roma, en què Nogué, com anirem veient, va trobar-se repetidament en la cruïlla d’haver de decidir el seu futur.

De tot aquest període en parla a bastament en les seves memòries, uns textos que Nogué va dictar a l’edat de 80 anys al seu cosí Ignasi Massó, i que la Diputació de Tarragona va editar l’any 1993, vint anys després de la mort de l’artista: Memorias de un pintor. En principi, no eren per ser publicades, sinó per fer reviure els seus records i pensant, potser, en els seus descendents; tanmateix, l’interès del seu contingut va portar a fer-ne l’edició.

Però, al marge d’aquestes memòries, Nogué havia iniciat en diferents ocasions la tradició d’escriure diaris personals. De manera fragmentària en va escriure alguns entre 1909 i 1913, que anomenem protodiaris, però els diaris que van ser escrits al llarg dels anys 1914, 1915, 1916 i la primera meitat de 1917 esdevenen l’eix vertebrador del treball que es presenta.

Malgrat que aquests diaris no tenen gaire valor literari, hi descobrim l’autèntica passió que Nogué sentia per la música i pel món líric, a més de la faceta pictòrica per la qual el nostre artista és conegut. Efectivament, a Santa Coloma de Queralt —el poble on va néixer— hi ha un carrer dedicat al Pintor Nogué; a la ciutat de Jaén —on va viure i treballar durant deu anys—, l’escola d’arts i oficis porta el nom de José Nogué; a l’extensa bibliografia sobre el nostre personatge se l’estudia com a pintor, però la novetat —i això es vol fer ressaltar amb una tipografia més gran— és que ell volia ser cantant d’òpera, una afició que se li coneix des de jove i probablement per influència paterna. Ell mateix, referint-se a l’àmbit musical, a les Memorias deia: “Las anécdotas son tantas que necesitaría otro libro para contarlas.” I vet aquí que, d’alguna manera, el que teniu a les mans és aquest altre llibre!

Val a dir que els textos dels diaris aporten informació nova, complementària de la que es tenia fins ara sobre la figura de Nogué, i que en cap cas no són una repetició del contingut de les Memorias. Ben al contrari, es tracta d’uns textos molt vius i d’un gran valor sociològic, ja que, pel fet de ser escrits dia a dia, ens aporten l’espontaneïtat i la immediatesa de la vida de l’artista d’una manera diferent de les Memorias, que, d’altra banda, tenen un notable valor documental sobre l’ambient artístic del tombant del segle XIX al XX.

Durant el llarg període d’elaboració d’aquest treball, que Joan Sendra s'ha pogut permetre per les seves circumstàncies personals i perquè no tenia cap pressió ni editorial ni acadèmica, l’ha anat reorientant una vegada i una altra, i ha canviat la seva perspectiva respecte de l’artista i d’allò que el fons documental aportava al projecte. Sobretot després d’haver acabat la transcripció dels diaris, moment en què podia tenir una mirada més àmplia sobre aquell personatge carregat de neguits per la supervivència i profundament obsessionat per la pintura i pel cant líric, dos llenguatges que esdevenen gairebé indissociables durant aquest període, tal com ell documenta en alguns textos on descriu paral·lelismes entre la teoria pictòrica i la musical.